BREU HISTÒRIA DEL JIU JITSU
Al Japó de l’edat mitjana els samurais eren entrenats en diverses arts de lluita, amb i sense armes. Entre les segones estava el jiu jitsu, basat en la suavitat, en vèncer a l’adversari cedint o utilitzant la seva força. També va ésser conegut per altres termes com Yawara o Acuda, però jiu jitsu fou el més popular.
La literatura sobre el tema és poca i el material que trobem pertany a diferents escoles de jiu jitsu, moltes vegades tramés de forma oral que, en ocasions, es contradiuen.
El jiu jitsu va prendre més força en els temps de pau del conegut com a periode Tokugawa, cap a finals del segle XVI, quan els samurais no podien lluitar en guerres i van desenvolupar més aquest antic art com a una forma de mantenir-se preparats per a la lluita. No es coneix, amb seguretat, un fundador d’aquest art, atès que van ésser moltes les diferents escoles i estils, però podem anomenar dos estils diferents més importants: el corresponent a l’escola Daito ryu (ryu = escola) més pròpiament nipona i l’escola Yohin ryu influenciada per tècniques procedents de la Xina.
El segle XVIII va ésser el segle d’or per aquesta art marcial fins al final del periode Edo, moment en el que moltes escoles es van fraccionar i crear diferents estils. La restauració Meiji i la aparició de les armes de foc, amb la influença estrangera, va iniciar la decadència del jiu jitsu. Fou a finals del segle XIX quan els mestres Kano, Ueshiba i Funakoshi, tots tres alumnes avançats de jiu jitsu ,evolucionarien i especialitzarien les tècniques per crear respectivament el judo, l’ aikido i el karate.
Actualment estem davant d’un nou desenvolupament del jiu jitsu a tot el mon atesa la seva innegable eficàcia com a mètode de defensa personal que l’ha fet imprescindible en els programes d’ensenyament de les escoles de policia i de l’exercit.
Al Japó de l’edat mitjana els samurais eren entrenats en diverses arts de lluita, amb i sense armes. Entre les segones estava el jiu jitsu, basat en la suavitat, en vèncer a l’adversari cedint o utilitzant la seva força. També va ésser conegut per altres termes com Yawara o Acuda, però jiu jitsu fou el més popular.
La literatura sobre el tema és poca i el material que trobem pertany a diferents escoles de jiu jitsu, moltes vegades tramés de forma oral que, en ocasions, es contradiuen.
El jiu jitsu va prendre més força en els temps de pau del conegut com a periode Tokugawa, cap a finals del segle XVI, quan els samurais no podien lluitar en guerres i van desenvolupar més aquest antic art com a una forma de mantenir-se preparats per a la lluita. No es coneix, amb seguretat, un fundador d’aquest art, atès que van ésser moltes les diferents escoles i estils, però podem anomenar dos estils diferents més importants: el corresponent a l’escola Daito ryu (ryu = escola) més pròpiament nipona i l’escola Yohin ryu influenciada per tècniques procedents de la Xina.
El segle XVIII va ésser el segle d’or per aquesta art marcial fins al final del periode Edo, moment en el que moltes escoles es van fraccionar i crear diferents estils. La restauració Meiji i la aparició de les armes de foc, amb la influença estrangera, va iniciar la decadència del jiu jitsu. Fou a finals del segle XIX quan els mestres Kano, Ueshiba i Funakoshi, tots tres alumnes avançats de jiu jitsu ,evolucionarien i especialitzarien les tècniques per crear respectivament el judo, l’ aikido i el karate.
Actualment estem davant d’un nou desenvolupament del jiu jitsu a tot el mon atesa la seva innegable eficàcia com a mètode de defensa personal que l’ha fet imprescindible en els programes d’ensenyament de les escoles de policia i de l’exercit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario